|
SI FOSSIS CAPAÇ DE DEIXAR-HO TOT PER MI Dilluns, 19 de Setembre Estimada
mare: T’escric aquesta carta perquè no
tinc prou forces per mirar-te i dir-te el que sento veritablement. Tinc ja quinze anys i ara m’adono de moltes coses. Quan era petita no me
n’adonava, solament sabia que treballaves i que per això no eres amb
mi al sortir de l’escola. Aleshores em sentia una mica diferent quan
veia als meus companys córrer als braços de les seves mares a la
sortida del col·legi. Mares que portaven berenars als seus fills. Jo no
sè com es podien sentir ells, però sé com em sentia jo al no
veure’t portant-me el berenar. Només veia a una dona, que no eres tu,
que em recollia i em portava a casa d’on poc després se n’anava
perquè venia el pare. Amb ell passava la tarda. Bè tots dos junts a la
saleta, però ell veient la tele o fent alguna cosa del treball i jo
jugant a les nines al seu costat. Per sort no estava sola. Molt més
tard, arribaves tu; més o menys a l’hora d’anar a dormir. I el
momentet que teníem per sopar era tan petit que només donava temps a
això, a sopar. A més a més, arribaves tan cansada que no podíem jugar
una estoneta a posar i treure roba a les nines. Però com que era petita
només em posava a plorar una mica i al cap d’una estona ja me
n’havia oblidat. Ara que sòc més gran, penso en aquells moments i... sí que m’hagués
agradat estar amb tu: era petita i et necessitava. Però ara que sòc
una adol·lescent, sento que et necessito encara més. Necessito la teva
figura al meu costat, dient-me el que puc i el que no puc fer. Sé que
està el pare però hi ha coses que ell no les pot fer. El pare és el
pare, i tu... tu ets la meva mare i... et necessito! Mare, ara començo
a sortir i si no et puc explicar el
que faig, a qui li ho contaré? Si no et puc dir a tu el que penso
d’aquest o d’aquell noi, a qui li ho diré? Jo també tinc molt de
treball, el meu s’anomena “deures”; però trec d’on sigui una
estoneta per estar amb la meva germana. Ella encara és petita, però
quan tingui la meva edat potser li passarà com a mi, que s’adonarà
de coses que ara ignora. Desitjo equivocar-me. Mare, si fossis capaç de deixar-ho tot per mi. Si fossis capaç de deixar
tot el maleït treball que et treu el temps per estar amb la teva família.
Em faríes tan feliç! Et podria contar tantes coses que ara no puc! Em
podríes ajudar amb els munt de dubtes que em sorgieixen davant de
tantes situacions. A més, no sols per mi, sinó perquè tens una família
de la qual no has gaudit gens, com a mínim, aquests darrers quinze
anys. Només has viscut per treballar. Mare, ja t’has perdut quinze anys de la meva vida, no vull que te’n
perdis cap més. Si us plau, fes-me el favor de canviar de feina. Et
necessito moltíssim! Si us plau, rumia-t’ho.
Elena
Verónica Leal Navarro. |