|
El Sexenni Democràtic |
|
El Sexenni (1868-1874) és l'etapa més democràtica del segle XIX, però també la més inestable. En poc més de sis anys l'Estat espanyol va conèixer una monarquia constitucional amb un rei estranger (Amadeu I) i una república (per primera vegada en la seva història). La revolució de Setembre del 1868, "La Gloriosa", tenia un objectiu clar: fer fora la reina Isabel II i apartar del govern els moderats. L'èxit de la revolució va provocar, en efecte, l'exili de la reina i l'arribada al poder de les forces polítiques més o menys marginades durant el regnat d'Isabel II (progressistes i demòcrates, especialment). En el Sexenni es va intentar crear un règim liberal democràtic estable, però les divisions entre els partits polítics (amb projectes diferents), a part d'altres factors, van fer fracassar l'intent. Durant el Sexenni (1868-1874) hem de parlar de quatre fases: En la primera fase (1868-1871) té lloc la Revolució de Setembre del 1868, protagonitzada per les forces polítiques signants del Pacte d'Ostende, que donarà pas a la creació, a bona part del país, de Juntes revolucionàries (Cuba es va declarar independent i va forçar una guerra de deu anys, 1868-1878, contra Espanya) i finalment a la formació d'un Govern Provisional presidit pel general Serrano. Aquest govern fou l'encarregat de preparar un nou règim per a Espanya, que va quedar regulat per la nova Constitució del 1869. Segons la Constitució, Espanya seria una monarquia constitucional democràtica. Descartats els Borbons i els carlins, calia trobar un rei que assumís la nova monarquia. Finalment, després d'un dur període de selecció, es va elegir com a candidat idoni a Amadeu de Savoia, fill del rei d'Itàlia. La segona fase (1871-1873) correspon al regnat d'Amadeu I. La monarquia no va acabar de funcionar, els carlins van provocar la Tercera Carlina (1872-1876) i el rei cada cop es trobava més aïllat, tant que finalment va acabar abdicant. Fracassada l'opció monàrquica, va arribar l'hora dels republicans. La tercera fase és la Primera República Espanyola (1873-1874), onze mesos amb quatre presidents i amb molts problemes. La divisió entre els republicans unitaris i els republicans federals, més l'acció revolucionària dels sectors radicals del federalisme (impulsors del cantonalisme o d'insurreccions federals), va fer fracassar també el model d'estat republicà. La Constitució republicana federal del 1873 no va ser més que un projecte. El cop d'Estat del general Pavía (gener del 1874) va posar punt i final a la República. En la quarta fase
(1874), Espanya va seguir essent oficialment una república, però en
realitat hem de parlar d'una república presidencialista, amb un Govern
Provisional, com el primer també presidit pel general Serrano, per
decidir el futur polític del país. Sis anys després
tornaven els Borbons. Començava una nova etapa en la Història
d'Espanya, la Restauració. I amb el retorn dels Borbons, tornarà el règim
liberal moderat, ara ben preparat i organitzat (per Cánovas del
Castillo, l'ànima del nou règim), amb l'objectiu d'acabar amb els
problemes pendents (Tercera Guerra carlina, Guerra de Cuba,...),
consolidar un règim liberal moderat estable, reduït a dos grans
partits de centre (i marginant, per tant, totes les altres forces polítiques)
i impedir l'acció revolucionària de les masses populars. En
definitiva, la Restauració va tornar a dissenyar un poder, bé que
modernitzat, que assegurés l'hegemonia del més rics (noblesa
terratinent i alta burgesia). |