Tornar a l'índex

Guerra Civil

1918-1921

- La guerra civil (1918-1921) 

Des dels seus inicis, el règim boltxevic va haver de fer cara a obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. Lenin i els seus col·laboradors es van haver d'enfrontar amb l'animadversió de les potències occidentals, decidides a posar fi al bolxevisme amb la intervenció militar, amb l'oposició dels grups tsaristes i antibolxevics i amb una situació econòmica força caòtica.

-  La guerra civil i la intervenció estrangera 

Acabada la guerra amb Alemanya, el poder soviètic ben aviat va ser contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. Kerensky va llançar una ofensiva contra la capital que va ser aturada per la guàrdia roja. La Duma municipal de Petrograd (dominada pels socialistes) va fer una crida a la població perquè resistís l'embat boltxevic, mentre que els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga. Ràpidament, i amb l'objectiu de derrocar el govern soviètic, es van organitzar partides de cosacs i d'antics militars tsaristes que van formar l'anomenat exèrcit blanc. Aleshores, començà una guerra civil que va durar fins l'any 1921. Les forces contra-revolucionàries van créixer en nombre quan, acabada la I Guerra Mundial, les potències vencedores van decidir d'intervenir contra la Rússia revolucionària. Aquesta va haver d'enfrontar-se a un blocatge internacional i a la invasió de tropes franceses, britàniques, poloneses, americanes i japoneses. Pel març del 1918 els soviètics sols controlaven una part de territori al voltant de Petrograd i de Moscou, que va esdevenir la capital. Per afrontar la nova situació, els boltxevics van encarregar a  Trotsky que organitzés l'exèrcit roig, format inicialment per voluntaris, i molt aviat van començar a obtenir les primeres victòries. Una disciplina ferma, una gran capacitat per mobilitzar les tropes i l'adopció de mesures revolucionàries que van fer que els pagesos es posessin al seu costat, van donar el triomf als bolxevics. Però, la victòria de l'exèrcit roig es va deure sobretot a les divergències entre els generals de l'exèrcit blanc i a la retirada dels exèrcits estrangers a causa de la impossibilitat d'una victòria ràpida.

- El comunisme de guerra 

Com a resultat del conflicte, la producció va minvar i el proveïment no estava assegurat. El col·lapse econòmic obligà el govern a prendre mesures extraordinàries, ("comunisme de guerra"). Així, davant del boicot dels capitalistes, la política boltxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial va ser reemplaçada per les expropiacions generalitzades. Al final del 1920 una gran part de la producció industrial i del comerç urbà havien estat socialitzats, i el paper dels diners per a les relacions econòmiques es va restringir i passà a primer terme l'intercanvi en espècie. Al mateix temps, es van nacionalitzar la banca, el comerç interior i exterior, els transports i les empreses de més de 10 treballadors. A més, les condicions de treball del proletariat es van fer molt dures ("qui no treballa no menja") i la disciplina laboral i el caràcter forçat del treball van dur a una mena de militarització de la producció obrera. Els drets sindicals van ser restringits i es va prohibir el dret de vaga. L'agricultura va ser posada al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles, i quan ho feien era a uns preus desorbitants. Aleshores començà l'agafada forçosa de les collites, l'establiment de preus màxims i l'impost en espècie. Molts propietaris benestants intentaren esquivar les expropiacions i introduir els seus productes al mercat negre.

- Consolidació del poder bolxevic 

La guerra civil i el boicot internacional a la Rússia soviètica van marcar l'orientació política i econòmica del nou Estat. Així, es va afavorir la centralització del poder a mans dels boltxevics, tot eliminant altres opcions polítiques. Els boltxevics representaven la força més organitzada i més capaç per conduir la guerra, i el conflicte no deixava cap més alternativa: o s'estava amb els boltxevics o s'estava amb els blancs. Davant d'aquesta disjuntiva, qualsevol oposició política va ser titllada de contra-revolucionària i, per tant, perseguida i eliminada. El govern provisional sorgit de la revolució del febrer de 1917 havia fixat el 12 de novembre com a data d'eleccions per a l'assemblea constituent, i un dels primers actes del Consell de Comissaris del Poble, que va pujar al poder després de la revolució d'octubre, va ser ratificar la convocatòria. Però els resultats electorals van fer canviar la posició dels boltxevics: dels 707 membres electes de l'assemblea, els social-revolucionaris van obtenir 410 diputats; els boltxevics, 175; el partit KD, l7; els mentxevics, 16, i altres grups polítics menys importants, 86. Els boltxevics sabien que mai no podrien aplicar la seva política si depenien d'una assemblea que no controlaven, i per això, quan, el 5 de gener del 1918, l'assemblea es va reunir, els boltxevics van sotmetre a votació una resolució que fixava que l'assemblea essubordinés al poder dels soviets i que es comprometés a donar suport a les seves decisions i a ratificar-les. La proposició va ser rebutjada per majoria i, davant d'aquesta situació, els boltxevics no van permetre que l'assemblea es tornés a reunir. Amb la dissolució del parlament, s'iniciava la construcció d'un nou tipus d'Estat, la dictadura del proletariat, que segons Lenin havia de significar una àmplia democràcia per a la majoria de la població: el proletariat i els pagesos. En contrapartida, el nou Estat esdevindria una dictadura per a les velles classes opressores (burgesia i aristocràcia). La guerra civil accelerà el procés centralitzador i els boltxevics van limitar l'activitat de qualsevol partit que s'oposés a la seva actuació. La policia política que s'havia format el 1917 (txeca), va eliminar l'oposició dels anarquistes i dels socialrevolucionaris, i també la dels mentxevics. A partir del 1922 l'existència legal dels partits va ser cada vegada més fictícia. Els dirigents d'aquests partits sovint eren detinguts, la premsa dels partits no podia sortir i els actes públics eren prohibits. L'autonomia dels soviets cada vegada era més reduïda i la seva intervenció a les decisions polítiques i econòmiques va anar perdent força. El partit boltxevic (anomenat comunista des del 1918) es va anar convertint en l'única institució determinant de la vida política, i progressivament Estat i Partit anaven quedant més identificats. Les veus que, entre els mateixos boltxevics, es van alçar contra aquesta situació (Alexandra Kollontai, l'Oposició Obrera) van ser eliminades o neutralitzades.

- L'expansió revolucionària i la formació de la III Internacional 

Tots els boltxevics creien unànimement que calia una revolució mundial per salvaguardar la Revolució Russa. El capitalisme era un sistema internacional i el socialisme no podia triomfar en un sol estat. A més, els principis de l'internacionalisme proletari comportaven necessàriament el desig que tots els pobles fessin la seva revolució. Juntament amb aquest principi de revolució mundial també calia crear un partit revolucionari mundial, és a dir, una Internacional. Com que per als boltxevics la Segona Internacional havia fracassat i era incapaç de conduir les masses de treballadors a l'emancipació, calia constituir una Internacional Comunista. L'exemple de la Revolució Russa i les condicions miserables que patia el proletariat de molts països europeus al final de la I Guerra Mundial van fer que a molts països esclatessin revoltes de caràcter boltxevic que pretenien tombar l'ordre burgès. Les més importants van ser la dels espartaquistes alemanys (Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (Bela Kun). Totes dues van fracassar i van ser sufocades, sobretot la primera, amb una repressió molt cruenta. Tot i això, els soviètics encara confiaven en la possibilitat de l'expansió revolucionària, i pel gener del 1919 Lenin i el seu partit van convocar una conferència internacional de partits comunistes, que es va obrir el 3 de març. 

Tornar a l'índex