Segona Revolució Industrial

Entre els anys 1870 i 1880 es van començar a produir una sèrie de canvis en la producció industrial que anomenem Segona Revolució Industrial i que van establir les bases de l’actual sistema de producció.

Els inicis d’aquest procés, que es va perllongar fins el 1920, els trobem als Estats Units i es va produir també al Regne Unit, França, Alemanya i Japó.

La Segona Revolució Industrial es caracteritzà per la millora de la producció gràcies a la incorporació de noves fonts d’energia com l’electricitat i el petroli, l’obtenció de nous materials com l’acer i l’aplicació de noves formes de treball com l’ automatització i el treball en cadena. A més, va sorgir un nou tipus de capitalisme: el capitalisme financer, fruit de les grans inversions realitzades amb els beneficis que havia aportat el primer esclat industrial i els diners procedents de la banca.

L’electricitat, que ja havia estat descoberta al segle XVIII, va substituir gradualment el vapor d’aigua com a font d’energia. L’ús industrial de l’electricitat va ser possible en trobar maneres de generar-la (turbina i dinamo), transportar-la i emmagatzemar-la (acumulador) i convertir-la en energia mecànica (motor elèctric).

Fou aplicada en la metal·lúrgia, la il·luminació (làmpada d’arc, bombeta) -millorant l’enllumenat urbà i possibilitant el treball nocturn a les fàbriques-, en aparells de nova invenció i en sistemes de comunicació. També permeté electrificar i ampliar la xarxa ferroviària i construir locomotores més ràpides, així com grans vaixells metàl·lics impulsats per turbines.

El petroli, conegut des de l’antiguitat, va ser estudiat com a font d’energia fins que s’obtingué el combustible de dos nous sistemes de transport: l’automòbil i l’avió. Es va aplicar a la nova indústria del plàstic i en l’obtenció d’energia termoelèctrica.

A les fàbriques, les formes de treball van canviar; d’empreses familiars amb pocs treballadors es va passar a centres de treball amb molts operaris i una complexa organització. Per a augmentar la producció s’aplicà la cadena de muntatge, en què cada treballador només intervenia en una part de la fabricació del producte automatitzant repetidament els seus moviments. Aquest model quedava molt lluny de l’artesà tradicional, ja que no calia un esforç intel·lectual per a realitzar-lo i es desconeixia el procés global de fabricació.

Al mateix temps es va portar a terme el sistema de producció en sèrie, en què cada fàbrica s’especialitzava en l’elaboració d’unes peces determinades o en el muntatge final d’un producte.

Amb aquests dos mètodes es va augmentar la producció, es van reduir despeses i es va abaratir el preu final dels productes.

La banca va finançar el capital que es necessitava per a fabricar màquines cada cop més especialitzades i cares. Els empresaris van formar associacions anomenades societats anònimes per a fer front a les inversions. La banca concedia crèdits a les empreses i, a més, n’era propietària de moltes.