Tornar-hi

Els anys d'estabilització

Al començament de 1915, els russos, amenaçats pels turcs en el Caucas, van demanar als britànics una acció ràpida contra Turquia. En el Regne Unit, i poc després a França, es va aprovar el pla d'atac de Winston Churchill. Al febrer, una expedició naval va prendre les fortaleses situades en l'entrada dels Dardanels. No obstant això, els turcs van resistir en l'interior, amb el que també aquí es va estabilitzar el front.

En 1915, Itàlia va declarar la guerra a Àustria. L'avanç italià cap a l'aquest aviat va ser detingut, el que va suposar l'inici d'una guerra de trinxeres entorn del riu Isonzo. Al setembre, els imperis centrals van signar un tractat amb Bulgària i van ocupar Servia. Els aliats van enviar ajuda a través de Tessalònica, però no van aconseguir arribar fins als serveis.

Durant l'hivern de 1915-1916, Falkenhayn va dirigir la seva acció contra França en una ofensiva de desgast que es va iniciar el 21 de febrer de 1916 en Verdún, el defensa del qual va ser confiada al general francès Philippe Pétain. Però l'ofensiva dels aliats en el Somme va distreure l'atenció dels alemanys, que van perdre així la seva gran oportunitat. Durant l'estiu de 1916 va tenir també lloc la confrontació entre la flota alemanya i la britànica en la batalla naval de Jutlàndia, en el mar del Nord, que els dos contendents van considerar com una victòria.

En el front oriental, en 1916 els russos van iniciar una important operació d'atac, dirigida per A.A. Brúsilov, que va tenir com resultat indirecte l'entrada de Romania en la guerra a favor dels aliats.

De gener a maig de 1917, l'estratègia aliada en el front occidental consistia que l'exèrcit britànic fes atacs preparatoris, reservant-se als francesos una ofensiva major en la regió de Champagne. La batalla de Arrás, amb la qual es va iniciar l'ofensiva britànica el 9 d'abril de 1917, va fracassar totalment, i els aliats van adoptar una estratègia defensiva elaborada per Pétain.

L'enfonsament de tres vaixells mercants nord-americans pels submarins alemanys va provocar la declaració de guerra dels Estats Units a Alemanya el 6 d'abril de 1917 .

En el front oriental, la Revolució Russa va suposar un respir per als Imperis Centrals. L'armistici signat en Brest-Litovsk el 15 de desembre de 1917 va beneficiar a Alemanya, que volia la pau en l'aquest front per a transferir tropes al capdavant occidental, així com al partit boltxevic rus, que la desitjava per a consolidar el seu règim.

En el front occidental, els britànics van iniciar de juny a desembre de 1917 una ofensiva a la zona de  Flandes que es va tancar amb una operació de gran significat per al futur: la batalla de Cambrai, on es van utilitzar per primera vegada carros de combat.

Entre maig de 1917 i setembre de 1918 es van iniciar moviments de pau per part de l'emperador austríac Carles I i del Papa Benedicti XV. Al llarg de 1918, el president Woodrow Wilson va formular els seus famosos "catorze punts", on definia les bases de la Pau, indicant solucions per als problemes originats per la guerra.

En el front occidental, de març a setembre de 1918, el major problema dels aliats era com plantar cara a una imminent ofensiva alemanya abans de l'arribada de reforços dels Estats Units. Ludendorff va decidir atacar, aprofitant l'avantatge derivat de la transferència de tropes del front oriental. Va llançar una sèrie d'ofensives que van culminar en la segona batalla del Marne, però els aliats van recuperar la iniciativa amb l'arribada de forces nord-americanes al comandament del general John J. Pershing. Ludendorff es va convèncer de la necessitat urgent de la pau negociada. En tots els altres fronts, els aliats van iniciar ofensives que van contribuir a minar la forces alemanyes i austro-hongareses. En Itàlia, les forces austríaques es van amotinar a fins d'octubre de 1918, i l'alt comandament va ordenar la retirada general.

L'imperi austro-hongarès va començar a enfonsar-se. Les seves diverses nacionalitats (eslaus del sud, txecs i polonesos) van proclamar la independència, amb el que els territoris d'Àustria i Hongria van quedar molt minvats.

L'ofensiva final en el front occidental va consistir per part dels aliats en atacs convergents contra les posicions alemanyes a l'oest de la línia que anava de Ypres a Verdún. El 3 d'octubre de 1918, el canceller alemany, el príncep Maximiliano de Gual, va enviar una nota a Wilson en la qual demanava  l'armistici i l'establiment de negociacions de pau. El 27 d'octubre, Alemanya va consentir a acceptar les condicions de Wilson per al armistici, el qual devia formular-se unilateralment pels Estats Units i els aliats. Les negociacions s'entaularien amb un govern representatiu del poble alemany i els termes deurien fer a Alemanya incapaç de reprendre les hostilitats.

El 9 de novembre, Guillem II va decidir abdicar al mateix temps que s'estenia per Alemanya una revolució proletària que seria finalment sufocada per grups contrarrevolucionaris i militars. En Europa van començar els preparatius per a la conferència de pau de Versalles.

La I Guerra Mundial havia causat prop de deu milions de morts i diversos milions més de ferits, en la seva majoria joves, principalment de Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit. Les pèrdues materials van ser també quanties en els països bel·ligerants. Per altra banda, el conflicte havia generat un intens desenvolupament dels instruments i tècniques de guerra: per primera vegada van participar de forma activa en el combat els fusells de repetició, les metralladores, els gasos asfixiants, els tancs, els dirigibles i els avions, i també per primera vegada es van practicar la guerra de posicions i els bombardejos de ciutats. La exacerbació del patriotisme i la mobilització de la societat civil van ser altres novetats de la I Guerra Mundial.

Tornar-hi