Encara que
les troballes del impresionisme francès van resultar decisives per a la
pintura del segle XX, els intents per plasmar els efectes de la llum
natural no eren nous. En el segle XVII Jan Vermeer havia utilitzat forts
contrastos de llums i ombres per a banyar els seus llenços de llum
natural. Diego Velásquez en el mateix segle i Francisco de Goya a la fi
del segle XVIII van captar la impressió lumínica mitjançant l'eliminació
d'ombres secundàries i la introducció de zones de llum en detriment de
la nitidesa dels contorns. La seva pinzellada també va preludir la dels
impressionistes francesos.
Els precursors immediats del Impresionisme van ser els anglesos John
Constable i J.M.W. Turner. Quan Monet i Pissarro van veure per primera
vegada les seves obres en 1871 es van sentir commoguts per l'atmosfera i
els efectes difusos de llum característics de la pintura de Turner. Els
pintors de l'Escola de Barbizon van anar també antecedents del moviment
impressionista francès. Trenta anys abans de la primera exposició
impressionista, Camille Corot, membre circumstancial de l'escola de
Barbizon qualificat en ocasions com pare del Impresionisme, interpretava
els fugaços canvis lumínics en una sèrie de temes pintats a diferents
hores del dia. Eugène Louis Boudin, un pintor preimpresioniste, que va
ser mestre de Monet, va ensenyar als seus deixebles a expressar un
sentiment d'espontaneïtat en les seves obres, mentre que el realista
Gustave Courbet va encoratjar als impressionistes a buscar la seva
inspiració en la vida quotidiana.
Édouard Manet considerat el
primer impressionista —encara que rebutjava aquest qualificatiu— va
mostrar com es podien obtenir subtils representacions de llum per la
juxtaposició de colors forts i contrastats. El seu quadre "El berenar
campestre" (1863, Museé d'Orsay, París), exposat en el Saló dels
Rebutjats (Salon donis Refusés) organitzat en oposició a les exposicions
oficials en el Saló de l'Acadèmia, va assenyalar el començament d'una
nova era en l'art. Els pintors impressionistes van organitzar la seva
primera exposició independent en 1874. Els trenta participants compartien
el seu rebuig al academicisme imperant i la seva admiració per les
atrevides composicions de Manet. El terme impressionista va ser usat per
primera vegada pel crític Leroy en la revista Charivari per a denominar
irònicament un quadre de Claude Monet titulat "Impressió, alba" (1872,
Museu Marmottan, París). El terme va ser adoptat oficialment durant la
tercera exposició impressionista en 1877. Els impressionistes van ser
donats suport per notables membres de la societat francesa, com els
literats Émile Zola i Xerris Baudelaire, el pintor-col·leccionista
Gustave Caillebotte, i el marxant d'art Paul Durand-Ruel. No obstant això
la premsa i el públic, acostumats al convencional estil acadèmic, es van
mostrar hostils cap al nou art.
Els
impressionistes van evolucionar cap a diferents estils individuals i van
compartir com grup els seus experiments sobre el color. Només Monet va
ser ortodox en l'aplicació de la teoria impressionista. Va pintar
diverses sèries —la Catedral de Rouen, l'Estació de Saint-Lazare, els
àlbers— en diferents hores del dia i estacions de l'any. Pissarro va
utilitzar una taujana més delicada i també es va concentrar en els
efectes de llum sobre les formes. Sisley, encara que molt influït per
Monet, va conservar una subtilesa pròpia. Degas, que no va ser un
impressionista ortodox, va captar la fugacitat del moviment en les escenes
de ballet i de cavalls, sovint representades amb la tècnica del pastís.
Els subtils paisatges de Morisot es destaquen per la intensa pinzellada més
que per la precisió lumínica.
El impresionisme francès va influir en artistes de tot el món. Els més
significatius van ser el nord-americà James Abbott McNeill Whistler, que
els seus "Nocturns" (1877) plasmen efectes d'incendis o llums brillant a
través de la boira, Childe Hassam, Winslow Homer i l'anglès Walter
Sickert, l'italià Giovanni Segantini i l'espanyol Joaquín Sorolla.
L' Impresionisme va exercir una forta influència durant dècades.
Artistes que van partir del Impresionisme van idear altres tècniques i
van iniciar nous moviments artístics. Els pintors francesos Georges Seurat
i Paul Signac van executar llenços a força de petits punts de color,
aplicant una derivació científica de la teoria impressionista coneguda
com puntillisme o divisionisme. Els postimpresionistes Paul Cézanne,
Henri de Toulouse-Lautrec, Paul Gauguin i Vincent van Gogh van estar molt
influïts per la vivacitat del colorit impressionista. L'obra de Cézanne
va anticipar el Cubisme, mentre que la de Gauguin i Van Gogh van
representar el començament de l'Expressionisme.
|