Tornar-hi

Introducció

   Moviment pictòric francès de finals del segle XIX que va aparèixer com reacció contra l'art acadèmic. El moviment impressionista es considera el punt de partida de l'art contemporani. Per extensió, el terme també es va aplicar a un determinat estil musical de principis del segle XX.

  El impresionisme en pintura va partir del desacord amb els temes clàssics i amb les encotillades fórmules artístiques preconitzades per l'Acadèmia Francesa de Belles Arts. L'Acadèmia fixava els models a seguir i patrocinava les exposicions oficials del Saló Parisenc. Els impressionistes, en canvi, van escollir la pintura a l'aire lliure i els temes de la vida quotidiana. El seu primer objectiu va ser aconseguir una representació del món espontània i directa, i per a això es van centrar en els efectes que produeix la llum natural sobre els objectes. Les figures principals del moviment impressionista són: Edgar Degas, Claude Monet, Berthe Morisot, Camille Pissarro, Auguste Renoir, Alfred Sisley iEdouard Manet.

  Els impressionistes es van preocupar més per captar la incidència de la llum sobre l'objecte que per l'exacta representació de les seves formes, degut al fet que la llum tendeix a difuminar els contorns i reflecteix els colors dels objectes circumdants en les zones de penombra. Els pintors acadèmics definien les formes mitjançant una gradació tonal, utilitzant el negre i el marró per a les ombres. Els impressionistes van eliminar els detalls minuciosos i tan sols van suggerir les formes, emprant per a això els colors primaris —cyan, magenta i groc— i els complementaris —taronja, verd i violeta—. Van aconseguir oferir una il·lusió de realitat aplicant directament sobre el llenç pinzellades de color curtes i juxtaposades, que barrejades per la retina de l'observador des d'una distància òptima augmentaven la lluminositat mitjançant el contrast d'un color primari (com el magenta) amb el seu complementari (verd). D'aquesta manera, els impressionistes van assolir una major brillantor en les seves pintures que la qual es produeix normalment al barrejar els pigments abans d'aplicar-los.

 

 

 

Ampliar

Història

 

 

   Encara que les troballes del impresionisme francès van resultar decisives per a la pintura del segle XX, els intents per plasmar els efectes de la llum natural no eren nous. En el segle XVII Jan Vermeer havia utilitzat forts contrastos de llums i ombres per a banyar els seus llenços de llum natural. Diego Velásquez en el mateix segle i Francisco de Goya a la fi del segle XVIII van captar la impressió lumínica mitjançant l'eliminació d'ombres secundàries i la introducció de zones de llum en detriment de la nitidesa dels contorns. La seva pinzellada també va preludir la dels impressionistes francesos.

  Els precursors immediats del Impresionisme van ser els anglesos John Constable i J.M.W. Turner. Quan Monet i Pissarro van veure per primera vegada les seves obres en 1871 es van sentir commoguts per l'atmosfera i els efectes difusos de llum característics de la pintura de Turner. Els pintors de l'Escola de Barbizon van anar també antecedents del moviment impressionista francès. Trenta anys abans de la primera exposició impressionista, Camille Corot, membre circumstancial de l'escola de Barbizon qualificat en ocasions com pare del Impresionisme, interpretava els fugaços canvis lumínics en una sèrie de temes pintats a diferents hores del dia. Eugène Louis Boudin, un pintor preimpresioniste, que va ser mestre de Monet, va ensenyar als seus deixebles a expressar un sentiment d'espontaneïtat en les seves obres, mentre que el realista Gustave Courbet va encoratjar als impressionistes a buscar la seva inspiració en la vida quotidiana.

  Édouard  Manet considerat el primer impressionista —encara que rebutjava aquest qualificatiu— va mostrar com es podien obtenir subtils representacions de llum per la juxtaposició de colors forts i contrastats. El seu quadre "El berenar campestre" (1863, Museé d'Orsay, París), exposat en el Saló dels Rebutjats (Salon donis Refusés) organitzat en oposició a les exposicions oficials en el Saló de l'Acadèmia, va assenyalar el començament d'una nova era en l'art. Els pintors impressionistes van organitzar la seva primera exposició independent en 1874. Els trenta participants compartien el seu rebuig al academicisme imperant i la seva admiració per les atrevides composicions de Manet. El terme impressionista va ser usat per primera vegada pel crític Leroy en la revista Charivari per a denominar irònicament un quadre de Claude Monet titulat "Impressió, alba" (1872, Museu Marmottan, París). El terme va ser adoptat oficialment durant la tercera exposició impressionista en 1877. Els impressionistes van ser donats suport per notables membres de la societat francesa, com els literats Émile Zola i Xerris Baudelaire, el pintor-col·leccionista Gustave Caillebotte, i el marxant d'art Paul Durand-Ruel. No obstant això la premsa i el públic, acostumats al convencional estil acadèmic, es van mostrar hostils cap al nou art.

  Els impressionistes van evolucionar cap a diferents estils individuals i van compartir com grup els seus experiments sobre el color. Només Monet va ser ortodox en l'aplicació de la teoria impressionista. Va pintar diverses sèries —la Catedral de Rouen, l'Estació de Saint-Lazare, els àlbers— en diferents hores del dia i estacions de l'any. Pissarro va utilitzar una taujana més delicada i també es va concentrar en els efectes de llum sobre les formes. Sisley, encara que molt influït per Monet, va conservar una subtilesa pròpia. Degas, que no va ser un impressionista ortodox, va captar la fugacitat del moviment en les escenes de ballet i de cavalls, sovint representades amb la tècnica del pastís. Els subtils paisatges de Morisot es destaquen per la intensa pinzellada més que per la precisió lumínica.

  El impresionisme francès va influir en artistes de tot el món. Els més significatius van ser el nord-americà James Abbott McNeill Whistler, que els seus "Nocturns" (1877) plasmen efectes d'incendis o llums brillant a través de la boira, Childe Hassam, Winslow Homer i l'anglès Walter Sickert, l'italià Giovanni Segantini i l'espanyol Joaquín Sorolla.

  L' Impresionisme va exercir una forta influència durant dècades. Artistes que van partir del Impresionisme van idear altres tècniques i van iniciar nous moviments artístics. Els pintors francesos Georges Seurat i Paul Signac van executar llenços a força de petits punts de color, aplicant una derivació científica de la teoria impressionista coneguda com puntillisme o divisionisme. Els postimpresionistes Paul Cézanne, Henri de Toulouse-Lautrec, Paul Gauguin i Vincent van Gogh van estar molt influïts per la vivacitat del colorit impressionista. L'obra de Cézanne va anticipar el Cubisme, mentre que la de Gauguin i Van Gogh van representar el començament de l'Expressionisme.

Autors

Tornar-hi