|
Tècnica de la pintura romànica mural o al fresc i les seves característiques estètiques |
|
| L'anomenada
pintura mural, és a dir la qual cobria els murs dels temples, es basava
en la preparació de la pintura a força de pigments acolorits diluïts
en aigua de calç. Aquest tipus de pintura s'aplicava sobre la
superfície mural a la qual prèviament s'havia afegit una capa
d'arrebossat per a allisar-la (guix, estuc...). L'aplicació es feia
quan l'arrebossat estava encara humit.
A l'assecar-se, el conjunt adquiria gran duresa i resistència. Igual que l'escultura romànica, la pintura mural s'integra amb l'arquitectura i segueix les regles del "marc arquitectònic i esquema geomètric". És a dir, no es regeix per imitació de la naturalesa sinó per una conceptualització racional. Això fa que les figures siguin planes, allargades i sense perspectiva. Els personatges s'escalonen i adopten diferents grandàries en funció de la seva rellevància. Els ulls i mans adquireixen desproporcionada dimensió doncs són les parts de l'anatomia humana més expressives espiritualment parlant. Els colors emprats són intensos i brillants (vermell, groc, taronja i blau) i es disposen en franges contigües de colors molt contrastades entre si. El color negre servia per a perfilar les figures. |
  |
| Difusió Probablement el més cert que es vaig poder dir de la pintura romànica espanyola i en general europea és que, en origen, es basava en un concepte i generava una impressió estètica completament diferent a la qual tenim ara del romànic Després de segles de circumstàncies atzaroses i restauracions basades en conceptes erronis, la pintura romànica en els països europeus ha acabat gairebé per desaparèixer deixant pas a la visió dels murs romànics completament nus i el color de la pedra o maó com únic representant cromàtic. Originalment, la situació era molt diferent. Un edifici d'època romànica no es considerava acabat fins que els seus materials eren coberts per esquerdats i després pintats. No només ens vam referir que l'escultura monumental estava pintada (alguna cosa evident i que es pot encara apreciar especialment en algunes esglésies rurals gallegues i però també en altres parts d'Espanya) sinó que la immensa majoria dels seus murs eren coberts de pintures. Si la comunitat on es construïa
el temple tenia capacitat econòmica, es contractava a tallers que
creaven complets programes iconogràfics. En cas contrari la decoració
era més sumaria i s'esperava que en anys posteriors es pogués
emprendre treballs més ambiciosos. Afortunadament, algunes d'aquestes pintures, especialment les dels absis que solien ser les més conservades, estan sortint a la llum a poc a poc després de retirar els retaules col·locats en segles posteriors i eliminar les capes superposades i afegits en èpoques d'epidèmies. De tant en tant salta la notícia i els mitjans de comunicació i progressivament aquestes sorpreses aniran augmentant, a mesura que es realitzin restauracions curoses. Tradicionalment, les diferents mostres de pintura romànica conservades a Espanya s'han afiliat a dos corrents diferents. El corrent bizantí i la mossàrab. El corrent bizantí penetraria a Espanya per Catalunya provinent d'Itàlia o fins i tot d'Anglaterra a través de miniaturistes que es van forjar a Sicília, mentre que la mossàrab és consubstancial a tots els territoris espanyols cristians, principalment a Castella-Lleó. |
|