| Certament l'Exèrcit nord-americà no es trobava disposat per a una
guerra a gran escala a la fi de 1941. Aïllat dels grans conflictes i
sense grans enemics que acorralessin les seves fronteres, la guerra a
Europa es veia a gran distància i amb certa desídia entre la població
general. El 1 de juliol de 1939, entre les armes de terra i aire l'Exèrcit
nord-americà no sumava els 130.000 soldats. De les nou Divisions que
integraven la infanteria, cap s'apropava a la seva plantilla de guerra.
De les dues de cavalleria, cap podia disposar de la meitat del seu
personal. Si més no, no existia una Divisió blindada i les escasses
unitats de tancs eren ateses per 1.500 homes. Una mica més
desenvolupada estava l'Aviació, composta per 1.175 aparells i 17.000
homes. Les bases d'ultramar es trobaven defensades per un total de
45.300 soldats. Com es pot veure, els Estats Units no es trobaven
preparats per a afrontar una guerra a gran escala, amb enemics, que per
aquell temps eren molt més potents. No obstant això, el potencial
industrial i humà dels Estats Units es trobava intacte, convertint-se tot just
en tres anys i mig en el "arsenal de les democràcies". Alienes a la guerra a Europa, només a partir de Dunkerke comencen a
produir-se sentiments d'inquietud per l'expansió dels feixismes. La
reacció del Congrés va ser autoritzar la fi a l'agost de 1940 la mobilització
de la Guàrdia Nacional i, poques setmanes després, el servei selectiu.
El progrés és lent, de tal forma que a la invasió de la URSS per
Hitler els Estats Units només han pogut reforçar lleument les seves
bases d'ultramar, doncs la legislació vigent impedeix el trasllat
d'efectius fora de l'hemisferi occidental i la permanència en el servei
militar per més d'un any. Finalment, el Congrés va acabar per aprovar
la Llei d'Ampliació del Servei Selectiu, trencant els límits d'actuació
de l'Exèrcit nord-americà i permetent incrementar els efectius fins a
un nombre de 1.500.000 soldats. La modernització i l'adequació per a la
guerra de l'Exèrcit nord-americà és empresa pel cap de l'Estat Major,
general George C. Marsahll, ajudat per W. Bidell Smith, L. T. Gerow, B.
Somerwell, P. J. Hurley, J. T. MacNarney, W. K. Harrison, G. V. Strong,
W. Donovan, H. H. Arnold, Mark Clark, G. S. Patton o Eisenhower, entre
uns altres. El potencial aliat contava amb 307 avions americans a
Filipines (inclosos 35 bombarders B-17), 158 avions britànics en Malaia, antiquats en la seva major part, i altres 37 a Birmània;
Holanda contava amb 144 aparells no gaire millors en les seves colònies.
En quantitat i en qualitat la superioritat aèria japonesa era aparent
(28). Un altre element a valorar era el portaavions. Yamamoto va ser el
primer japonès a albirar que els portaavions relegarien ràpidament al
cuirassat i sobre aquesta hipòtesi va realitzar els seus plans. Al
desembre de 1941 Tòquio disposava de 10 portaavions, contra set
americans (tres d'ells estaven en el Pacífic). No obstant això,
Washington tenia en construcció en aquests moments 17 portaavions,
mentre que les drassanes japoneses només treballaven en cinc grans
portaavions i transformaven dos grans bucs de passatgers. La
superioritat japonesa era evident en 1941, però el temps discorria en
la seva contra. |