|
Dictadura de Primo de Rivera als Països Catalans |
| Un
dels llocs on es va deixar sentir amb especial intensitat -encara que no
amb crueltat personal- l'actuació política derivada d'aquests principis
va ser a les terres catalanes, sobretot a Catalunya, que és la que més
s'havia destacat en la defensa d'un catalanisme més definit i exigent. En
l'ordre cronològic el primer que es manifesta és la destitució de la
majoria de càrrecs i autoritats locals i provincials elegides
anteriorment i sospitoses d'un cert catalanisme. En segon lloc, de fet
quasi simultàniament, la imposició del castellà com a única llengua pública
i útil i una persecució de la llengua i cultura catalanes, de manera no
brutal però sí constant i enèrgica. En tercer lloc, el tancament o
neutralització d'entitats i centres considerats catalanistes. I finalment
la supressió de la Mancomunitat. Des del primer moment es va prohibir el
català a les corporacions i institucions oficials i també a tots aquells
llocs que podien prestigiar el seu ús (Església, Col·legi d'Advocats de
Barcelona, ensenyament a la Universitat de Barcelona i de València,
etc.). En l'àmbit privat es va obligar a redactar en castellà la
documentació interna: llibres d'actes, comptabilitat... Però, sobretot,
es va perseguir la projecció de futur de la llengua actuant amb gran
severitat a les escoles, multant o desterrant els mestres que el parlessin
o
fins i tot tancant els centres d'ensenyament. En aquesta mateixa línia es
va clausurar la Protectora d'Ensenyança Catalana, es va
prohibir la publicació infantil La Mainada o van ser dissolts
els Pomells de Joventut per catalanistes. La descatalanització lingüística i ideològica es va procurar també mitjançant el tancament d'associacions, centres, ateneus, sospitosos de catalanistes (qualificats de separatistes en el llenguatge interessat de Primo de Rivera), o bé substituint els membres de la Junta per altres d'afins al directori. La prohibició dels Jocs Florals a Catalunya va comportar que aquests es desplacessin primer a Tolosa de Llenguadoc (1924) i després al Rosselló (Perpinyà, Font Romeu) obrint així les portes de la Catalunya Nord com a refugi d'intel·lectuals, polítics i artistes del Principat. El català sol no podia fer-se present en l'àmbit públic sota cap concepte, fet que va obligar a traduir els noms dels carrers (de vegades no era una simple traducció sinó substitució: el carrer de la Mare de Déu de Núria passava a dir-se “de la Virgen de Covadonga”, o el dedicat a Joan Maragall acabava sent de “José Espronceda”) i el d'alguns pobles. La intenció homogeneïtzadora de la dictadura era incompatible amb la descentralització administrativa de què gaudia Catalunya amb la Mancomunitat, per això primer es va procurar aigualir-la, fent extensiva la seva implantació a moltes altres zones de l'estat (a València va avançar força amb l'ajut d'Acción Valenciana, grup proper al directori), i quan això no va ser possible es va procurar desnaturalitzar-la i espanyolitzar-la, per acabar sent suprimida l'any 1925. Amb el temps, però, les actuacions esmentades anteriorment van alterar la vida cívica i ciutadana i van radicalitzar moltes actituds. Esquemàticament podríem agrupar les reaccions en quatre tipus ben diferents: una resistència violenta, que avui es qualificaria de “terrorista” i que va donar lloc a petits grups com La Bandera Negra, la Societat d'Estudis Militars (SEM) o l'Organització Militar Catalana (ORMICA), i que es va manifestar en el complot de Garraf del maig de 1925; una altra seria la lluita armada oberta, amb l'intent d'invasió des de Prats de Molló el 1926, dirigida per Francesc Macià; la tercera, una reacció cultural que va comportar la publicació de nous diaris i revistes en català, l'aparició de noves editorials, la difusió més generalitzada de la literatura catalana, etc., i, finalment, una nova sensibilitat política que reafirmava la identitat entre democràcia, catalanisme i república. Tot
plegat, al marge d'altres mesures de política econòmica general (alta
cotització de la pesseta, creació dels monopolis Telefónica
i Campsa, fort endeutament de l'estat, etc.) van crear una
sensació de falsa prosperitat econòmica que es va desemmascarar cap al
final i que va ajudar a potenciar un allunyament de certs sectors burgesos
catalans respecte als homes de la dictadura. |